En Joan convida a la seva mare a sopar al seu pis de solter.
Durant el sopar, la mare s’adona que la Lourdes, la companya de pis del seu fill, era molt guapa. Durant molt de temps ella havia sospitat que el seu fill tenia relacions amb la Lourdes i, en veure-la, no pogué sinó reforçar-les.
En el transcurs de la vetllada, mentre veia la manera en què tots dos es comportaven, es va preguntar si se n’anaven al llit junts. Però llegint el pensament de la seva mare, en Joan va dir:
– Mare, sé el que estàs pensant, però t’asseguro que la Lourdes i jo només som companys de pis.
Aproximadament una setmana després, la Lourdes li comenta a en Joan que des del dia en què va venir la seva mare a sopar, que no troba el cullerot de plata. En Joan li va contestar que, donada la posició de la seva mare, dubtava que se l’hagués endut, però que li escriuria una carta.
Així que es va asseure i va escriure:
– Estimada mare, no estic dient que tu agafessis el cullerot de plata de servir la sopa, però tampoc estic dient que no ho fessis, el fet és que ha desaparegut des del dia en què vas venir a sopar.
Uns dies més tard, en Joan rep una carta de la seva mare que deia:
– Estimat fill, no estic dient que te’n vagis al llit amb la Lourdes, ni que no ho facis, però el fet és que si la Lourdes se n’anés a dormir al seu propi llit, ja hauria trobat el cullerot de plata per servir la sopa.
Altres continguts
